Hi ha un fet social bàsic que en els temps moderns ha influït sobre manera en l'ordenació de la propietat urbana. Es manifesta a través d'un factor constant: la necessitat insuprimible de les edificacions, tant per a la vida de les persones i la família com per al desenvolupament d'activitats fonamentals, constituïdes pel comerç, la indústria i, en general, l'exercici de les professions. Juntament amb aquest factor, que és constant en el sentit de ser connatural a qualsevol sistema de vida i de convivència dintre d'una civilització elemental, s'ofereix avui, provocat per moltes diverses determinacions, un altre factor que s'exterioritza en termes molt acusats, i és el representat per les dificultats que comporten l'adquisició, la disponibilitat i el gaudi dels locals habitables. L'acció d'Estat ha considerat i atès aquesta situació real en tres esferes que, encara que són molt diverses, estan molt directament relacionades: en l'esfera de la construcció, impulsant-la en virtut de mesures indirectes i fins i tot, en ocasions, enfrontant de manera directa l'empresa; en l'esfera de l'arrendament, a través d'una legislació freqüentment renovada, que restringeix el poder autònom de la voluntat amb el fi d'assegurar una permanència en el gaudi dels habitatges i els locals de negoci en condicions econòmiques sotmeses a un sistema d'intervenció i revisió, i en l'esfera de la comunitat, en virtut principalment de l'anomenada propietat horitzontal, que projecta aquesta titularitat sobre determinats espais de l'edificació. La raó essencial d'ésser del règim de la propietat horitzontal rau en la finalitat d'aconseguir l'accés a la propietat urbana per mitjà d'una inversió de capital que, en poder quedar circumscrita a l'espai i els elements indispensables per a atendre les pròpies necessitats, és menys abundosa i, per la mateixa raó, més assequible a tothom i l'única possible per a grans sectors de persones. En ésser això d'aquesta manera, al règim de la propietat horitzontal no solament cal que se'l reconegui, sinó que a més demana que se l'encoratgi i se l'endegui, i que se'l doti d'una ordenació completa i eficaç. I encara més si hom observa que, d'una banda, mentre que les disposicions legislatives vigents en matèria d'arrendaments urbans no passen de ser remeis ocasionals que resolen el conflicte d'interès d'una manera imperfecta, ja que l'enfortiment de la institució de l'arrendament s'aconsegueix imposant a la propietat una càrrega que difícilment pot suportar; en canvi, si conjuga les mesures dirigides a l'increment de la construcció amb un règim de la propietat horitzontal ben organitzat, es fa front al problema de l'habitatge i els que li són connexos en un pla més adequat que permet solucions estables; això, a la llarga, redundarà a favor del mateix règim de l'arrendament, que podrà, sense la pressió d'unes exigències apressants, liberalitzar-se i complir normalment la seva funció economicosocial.
La Llei representa, més que una reforma de la legalitat vigent, l'ordenació ex novo, de manera completa, de la propietat per pisos. Es du a terme a través d'una llei de caràcter general, en el sentit que és aplicable a tot el territori nacional. L'article 396 del Codi civil, tal com s'esdevé en supòsits anàlegs, recull les notes essencials d'aquest règim de propietat i, això a banda, queda reduït a una norma de remissió. El caràcter general de la Llei està aconsellat, sobretot, per la raó de política legislativa derivada que la necessitat a què serveix es manifesta per igual en tot el territori; però també s'ha tingut en compte una raó de tècnica legislativa, com és la que les disposicions en què es tradueix, sense baixar a allò reglamentari, són a vegades d'una concreció circumstanciada que excedeix la mateixa tònica d'un Codi civil.
Llegir més...
