Aplicabilitat dels tipus reduïts de l'Impost de Societats per a empreses patrimoniales.
Diferents resolucions, durant els últims anys, han estat les responsables de generar opinions en absolut pacífiques.
De les més recents, podem destacar la Resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central, de data 30 de maig de 2012, que estableix, en resum, que és correcta la liquidació efectuada per la inspecció, per la qual s'acorda fixar com a criteri unificat que no procedeix l'aplicació del tipus reduït establert en el règim especial per a les empreses de reduïda dimensió a entitats que no realitzen activitats econòmiques.
Tal com estableix el Fonament de Dret Segon d'aquesta Resolució, la qüestió controvertida consisteix a determinar si resulta aplicable el tipus reduït del règim fiscal especial d'empreses de reduïda dimensió (col·loquialment Pimes) a entitats que no realitzen activitats econòmiques. En suma, aquesta resolució impedeix aplicar el tipus reduït del 25% (per la part de base imposable compresa entre 0 i 300.000 €) a les esmentades empreses que no realitzen cap tipus d'activitat econòmica, és a dir, els ingressos deriven de la mera titularitat d'un patrimoni (entitat de mera tinença de béns).
D'altra banda, directament relacionada amb la matèria debatuda, trobem la sentència del Tribunal Suprem, del 21 de juny de 2013. A part d'altres qüestions de naturalesa fiscal, el Tribunal entra a conèixer sobre l'aplicació del tipus reduït de l'Impost sobre Societats. Així, en el seu Fonament de Dret Tercer, fa esment a una altra Resolució del TEAC més antiga (2007), on s'establia en suma que davant la inexistència d'activitat econòmica per part d'una entitat, el tipus de gravamen aplicable, com a entitat de mera tinença de béns, és el tipus normal i no el reduït. La posició adoptada llavors pel TEAC és confirmada en la sentència de juny de 2013 pel Suprem, que diu compartir plenament els seus criteris, ja que el concepte "xifra de negocis" dóna a entendre que els ingressos que el componen provenen d'una activitat empresarial, i que, en definitiva, es tracta de prioritzar fiscalment, mitjançant l'establiment d'un tipus de gravamen reduït, una part d'aquesta xifra econòmica, possibilitat que no és possible estendre a les societats de mera tinença de béns que, per aquesta raó, no desenvolupen activitat mercantil o, si ho fan, que ha de ser objecte d'estricta prova, han de subjectar-se, en l'acolliment d'aquests beneficis, a la separació entre els seus ingressos empresarials i els procedents de la gestió patrimonial .
En conseqüència, l'entitat recurrent va ser qualificada com de "mera tinença de béns", sent, segons el parer del Tribunal Suprem, indubtable que el tipus reduït no li és aplicable, sigui quin sigui el terme que s'hagi emprat, tenint en compte la finalitat que l'establiment del mateix té, que no és altre que incentivar fiscalment a les petites i mitjanes empreses perquè reactivin les inversions i l'ocupació, finalitat que està absent en les societats de mera tinença de béns.
Respecte a l'aplicació de la resta de beneficis fiscals previstos en la Llei de l'Impost sobre Societats (relatives totes elles a l'amortització), la Direcció General de Tributs, en la seva consulta vinculant de 3 de febrer de 2010, resol que si l'entitat consultante no realitza cap activitat econòmica, no podrà aplicar els incentius fiscals per a les empreses de reduïda dimensió que regula el Text refós de la Llei de l'Impost sobre Societats.
Malgrat tot l'anterior, la redacció literal de la Llei i el Reglament de l'Impost sobre Societats, en la part referida al tipus reduït per a pimes, és clara: no s'exclou expressament a les entitats de mera tinença de béns. El criteri utilitzat per l'Administració per impedir l'aplicació d'aquest tipus reduït és un argument tan fort o tan feble com els que fan servir els contribuents en els procediments de gestió o inspecció, criteris que la majoria de les ocasions no resulten prou raonables per a Hisenda. Per tant el mateix rigor que s'exigeix al contribuent s'ha de predicar de l'Administració Tributària. L'actual doctrina aplicada per l'Administració només serveix al nostre parer per generar desconfiança en els contribuents, que perceben un clar ànim recaptatori en aquelles posicions adoptades per l'Administració que no estan justificades amb prou rigor, recolzant-se en criteris jurisprudencials per forçar la interpretació de la norma aplicable, quan l'oportú hagués estat el modificar aquesta norma i haver-ho recollit expressament.
Per tal de generar confiança i seguretat jurídica, el contribuent ha d'exigir una redacció clara de la Llei, i, en aquells casos en què, en virtut de la jurisprudència, hi hagi un canvi de criteri, s'ha d'exigir que es modifiqui la redacció de les normes, cosa que no hauria de resultar estrany, tenint en compte els nombrosíssims canvis normatius en matèria fiscal haguts en els darrers anys.
José María Moyano, Soci, Director de l'Àrea de Dret Fiscal a Adarve Advocats.
Font : ADARVE ADVOCATS.
